Raquel Estrada Roig (revista La Planenca, 24. Estiu de 2007)
Ebrima Cessay va néixer fa 42 anys a Gàmbia, un país petit situat a la banda atlàntica d'Àfrica travessat d'esquerra a dreta pel riu que porta el seu mateix nom, i viu al Pla de Santa Maria. Gàmbia va obtenir la independència d'Anglaterra el 1965 i el 1970 es va constituir com a República. La seva població és de procedència, cultura i religió diversa. Més del 40% dels habitants de Gàmbia són, com l'Ebrima, mandingues, una cultura que també s'estén per Guinea Bissau, Guinea Conakry, Libèria, Senegal i Sierra Leone. La seva llengua pròpia és el mandinga, un idioma amb varietats dialectals força accentuades. La societat mandinga és patriarcal i està estructurada per classes: els més ben posicionats són, a més dels nobles, els comerciants i els grangers, entre altres. La majoria són musulmans, tot i que conserven ritus locals molt arrelats.
A Gàmbia L'Ebrima Ceesay era agricultor, com la majoria de gent: cultivava moresc, cacauet i fesols. Té moltes terres i quaranta vaques que ara manté un veí. L'Ebrima cada any els envia diners perquè es puguin comprar el que necessitin, és qui administra els diners de la família. En lloc de dipositar els diners en bancs, ells inverteixen comprant vaques. Si produeixen menjar de sobres, el donen als veïns o a qui faci falta perquè al poble és com si tots fossin família, només en fan negoci si van a vendre a la capital.
L'Ebrima té dues dones: una ha tingut tres fills seus i l'altra dos; tots nens. Als musulmans com ell se'ls permet tenir fins a quatre dones, diu que això depèn de les que puguis mantenir. El seu pare només en va tenir una.
- Què el va portar a viatjar de Gàmbia cap a Espanya?
La feina. Primer vaig anar de Gàmbia a Líbia, l'any 91. Al final del 94 la situació a Líbia era molt tensa i vaig comprar un bitllet de vaixell per marxar cap al Marroc. Quan vaig arribar-hi em van
dir que a Espanya hi havia feina, per això me'n vaig anar cap a Ceuta de polissó en un vaixell, on vaig estar-hi catorze hores, sense que em veiés ningú. A Alcarràs vaig agafar un taxi cap a Almeria; recordo que em van cobrar uns 300 euros pel viatge. A Roquetes de Mar ja vaig començar a treballar i vaig poder anar a buscar el visat. El 97 vaig anar cap a Lleida, on recollia fruita, i el 2001 cap a València, on vaig viure dos anys. Després d'estar tres mesos més treballant de manobre, a Sabadell, vaig viatjar cap a Al-Mansur, a Almodóvar de Río, Andalusia. Ara fa deu mesos que visc al Pla.
